|
|||||||
|
|
|
|||||
|
|
|||||||
L’actor Joel Joan interpreta a David Güell, el popular personatge de ficció de l’exitosa sèrie televisiva d’humor de TV3 “Plats Bruts”. Un fals progre que va d’alliberat, promiscu i transgressor, però que en realitat és molt conservador i carregat de pors, vanitós, egocèntric, immadur i manipulador. La sèrie és una coproducció de El Terrat, Kràmpak i TVC sota la direcció d’Oriol Grau que ha arribat al milió d’espectadors. Juntament amb Jordi Sánchez (el Lopes) formen part de la companyia teatral Kràmpack. Ara preparen el retorn de la sèrie a començaments del mes de maig. Últimament, el Joel ha intervingut a la pel·lícula “El corazón del guerrero” (estrenada el passat febrer), dirigida per Daniel Monzón, encarnant al superheroi Beldar. Anteriorment, ha treballat també a les pel·lícules “Rosita please” (1993) de Ventura Pons, “Monturiol, el señor del mar” (1993) de Francesc Bellmunt i “La buena vida” (1996) de David Trueba.
- Taula Rodona: Us esperàveu
l’èxit que heu tingut amb la sèrie “Plats Bruts”?
- Joel Joan: No, perquè
sabíem que fèiem el que volíem, sabíem que
fèiem una sèrie que ens agradava. Nosaltres com a espectadors
la miraríem. Però no tenien perquè coincidir els nostres
gustos amb una audiència tant àmplia. Tampoc no m’esperava
l’audiència de veterinaris, que té la mateixa audiència
que nosaltres. El públic no saps mai per on et sortirà!
- T.R.: Creieu que heu creat un gènere
propi de fer comèdies de situació a Catalunya?
- J.J.: No, perquè el gènere
i la producció és la mateixa a les angleses i americanes.
El que sí que hem donat a aquesta fórmula i a aquest gènere
tant clar com és el de les “sitcom” tant anglosaxó, el nostre
punt de vista, el nostre sentit de l’humor i les nostres “parides” locals.
I això és el que fa que un gènere tant americà,
com series mítiques com “Boig per tu”, que en molts sentits te les
sents molt lluny perquè passen a Nova York o Los Angeles, te la
faci sentir molt propera. Però nosaltres no ens hem inventat res.
- T.R.: En aquesta sèrie la vostra
implicació és gran, ja que feu d’actors tu i en Jordi Sánchez,
coordineu els guions i n’ escriviu també. Com ho combineu tot això?
- J.J.: Bé. La implicació
en la sèrie és total i absoluta i ho combinem tenint al cap
les coses molt separades. Organitzant el temps al màxim i deixant
molt clar a la tele que nosaltres no grabem capítols sense tenir-ne
escrits uns quants. No estar emetent, escrivint i gravant al mateix temps
perquè llavors res surt com hauria de sortir.
- T.R.: Quan sorgeix la idea de fer
una sèrie per la televisió?
- J.J.: La nostra sèrie
és un projecte que vam començar a inventar-nos l’any 94 i
que ara és una realitat. Va ser l’estiu del 94, quan teníem
una setmana de vacances, després d’estrenar l’obra Kràmpak
a Sitges, i vam començar a donar-li voltes a la idea de fer una
“sitcom” amb el Jordi Sánchez.
- T.R.: Com creieu que es caracteritzen
els vostres personatges?
- J.J.: Són molt antagònics
el David i el Lopes. El David és un tio de casa bona, un pijo de
veritat que no li cal fardar de marques sinó tot el contrari. Com
menys se li notin les marques millor. Però, en canvi, té
claríssim que ell per viure necessita una setmanada de 150.000 pessetes
perquè sinó no pot viure. I això és el que
el fa pijo de veritat. I el Lopes és tot el contrari, amb un contracte
basura, als 35 anys, no ha sortit de la basura en la que els joves es troben
quan surten de la universitat i no ha sabut sortir d’aquesta basura cobrant
60.000 pessetes a final de mes. I és un autèntic desgraciat.
Aquesta és una combinació que funciona molt bé.
- T.R.: Quina creieu que és la clau
de l’èxit?
- J.J.: Que fem el que creiem que hem
de fer. Que ningú en aquesta producció fa una cosa que ho
fa per peles o perquè ara toca o m’anirà bé per un
futur. Fem la sèrie que volíem fer i si no ho fem milor és
perquè no en sabem més.
- T.R.: Et va sobtar el fet de que et
proposesin fer el paper del guerrer Beldar a “El corazón del guerrero”?
- J.J.: Em vaig quedar a quadres!
No sabia ni que es volguessin fer pel·lícules d’aquest estil
a Espanya i que si s’havien de fer l’última persona a qui pensava
que trucarien seria a mi. Em van trucar i em vaig tancar a un gimnàs,
a fer el musculitos! Va ser un rodatge dur, però va ser una experiència
molt interessant. La pel·lícula és fantàstica
i molt entretinguda. És una pel·lícula que a mi em
va agradar molt.
- T.R.: Fins fa no gaire encara estava
en cartellera “El corazón del guerrero”, quina ha estat l’acollida
per part del públic i la crítica?
- J.J.: S’esperava que es tingués
més èxit. Es va estrenar en una època molt dura, amb
molta competència, però tant la crítica com els espectadors
ha sorprès molt. És una pel·lícula que ha sorprès
molt pel seu nivell d’exigència, per ser un director novell i per
un guió tant imaginatiu i intel·ligent.
- T.R.: D’on sorgeixen les idees per
als guions i els personatges?
J.J.: De l’experiència.
De donar-hi moltes voltes. Bàsicament surten de moltes hores de
treball i d’una escaleta que és el pas previ a escriure un guió
i que no la donem per bona fins que li hem
